Els factors coneguts associats al suïcidi són molt variats, així com les causes que es donen en cada cas. Per això, es diu que no hi ha un suïcidi, sinó suïcidis. Cada cas, malgrat compartir aquest final tan tràgic i dolorós, prové d’històries i circumstàncies personals i socials molt diferents entre si, de vivències que les fa úniques, com a les persones. Els factor que estan associats al fet que pugui existir una probabilitat de suïcidi són:

• • El trastorn mental, en especial la depressió, i els trastorns de personalitat
  • Les conductes addictives
  • El desarrelament social o solitud
  • Temptatives prèvies de suïcidi
  • La malaltia crònica que cursa amb dolor
  • Esdeveniments vitals estressants

Tot i així, aquests trastorns i factors tampoc acaben d’explicar “el perquè”.

Un  percentatge elevat de suïcidis no és atribuïble a cap d’aquests factors de risc, ni a causes concretes, per la qual cosa es fa extremadament difícil la seva detecció. Hem de considerar el suïcidi com el resultat de diverses causes interrelacionades que, en molts casos, mai arribarem a entendre o conèixer, però que van ser prou importants i doloroses per a la persona que va morir.

La mort per suïcidi, sobtada i tràgica, produeix sempre sorpresa, incredulitat i un estat de xoc a les persones properes. Aquests sentiments es reforcen pel context forense policial que ens trobem durant les primeres hores del decés o del descobriment del cadàver. És un temps que vivim amb una desorientació total.

Aquestes circumstàncies inicials, tan inesperades i emocionalment desbordants, afegeixen dificultats als supervivents que senten ja des del primer moment la culpa, la vergonya i la ira.

L’impacte inicial de viure de prop la mort per suïcidi deixa una cicatriu que és per sempre.

La nostra societat se sent incòmoda parlant de la mort, tracta d’amagar-la, de dissimular-la, i en el suïcidi, sovint, silenciar-la. La mort amb freqüència és un tema tabú. L’instint més fort en els éssers humans és el de supervivència i la persona suïcida va en contra ell. Per això se li estigmatitza.

L’estigma del suïcidi és tan poderós perquè quan algú mor per suïcidi trenca, en una certa manera, amb una regla no escrita de que “no ets lliure de deixar la societat quan tu vols”. El suïcida trenca aquesta regla. Les persones supervivents, amb freqüència, pot ser que ens sentim culpables del nostre fracàs de no haver-li salvat.

Les persones supervivents ens sentim, sovint, objecte del dit acusatori després d’un suïcidi. Per això s’envolta el suïcidi d’un halo de silenci. No es tenen ganes de parlar d’això i es percep que els altres tampoc volen que se’ls parli sobre el que ha succeït.

És la nostra voluntat trencar el silenci que embolta la mort per suïcidi per a ajudar a dignificar el patiment emocional i el dolor tan intens de la persona morta. Per a reconèixer des de la comprensió, el nostre dolor, sense judicis ni valoracions gratuïtes que no ens ajudin en el nostre procés per a elaborar la nostra pèrdua. L’actitud més natural és parlar primer amb la pròpia família, o amb aquelles persones amb les quals ens sentim més pròxims.

En alguns casos, el propi suïcidi pot aflorar o incrementar tensions existents en la família o conflictes anteriors, la qual cosa dificulta aquesta comunicació tan necessària en aquests moments. Es creen situacions complexes on cadascun, amb el seu silenci, cerca d’alguna manera protegir-se d’un mateix i dels altres.

Es pot buscar la companyia per a parlar amb una amistat de confiança, algú que pensem que pugui escoltar-nos amb interès i delicadesa, sense jutjar-nos ni a nosaltres pel que diem i sentim, ni tampoc a la persona morta.

Parlar amb un profesional de la salut de confiança, qui pot orientar-nos a algun/a especialista, si és necessari. També podem parlar amb un/a guia espiritual que ens ajudi d’acord amb les nostres creences personals.

Existeixen també associacions que es dediquen a escoltar, acollir i acompanyar en el seu dol a persones que sofreixen la pèrdua d’un ser estimat.